Solucions Legals
al teu abast

Pel que fa a la sentència dictada el 13 de juliol del 2023 en relació amb l'IRPH, entenem des del despatx que, el TJUE reitera una vegada més el que ja havia resolt en la seva anterior sentència, i és que el jutge nacional ha d'entrar a valorar cas per cas si hi ha una clàusula abusiva o no, és a dir, la informació que es va donar al consumidor prèviament a la formalització de l'escriptura.

Entenem que dona la raó als consumidors i que obre novament la porta al fet que ens estimin l'abusivitat i com a conseqüència, la nul·litat de la clàusula IRPH, ja que en cap cas ha quedat acreditat que se superin els requisits establerts a la Llei de Condicions Generals de la Contractació, i per això, hem d'entendre que tampoc no es compleix amb els paràmetres indicats a la Directiva europea, on indiquen el caràcter abusiu d'una clàusula i la conseqüència que s'ha de produir.

La manca de transparència és essencial per entendre que estem davant d'una clàusula abusiva, i la manca d'informació prèvia perquè entenguéssiu el que estàveu contractant implica que aquesta clàusula ja abusiva deu reputar-se NULA, que és bàsicament el que es busca en el procediment , ja que el suprem ja va acordar al novembre que la clàusula IRPH pot ser abusiva, però això no implica expressament que sigui nul·la, i queda tot igual.

En resum, la sentència del TJUE és positiva perquè reforça novament que s'ha d'entrar a valorar cas per cas, reiterant el que ja diu, i ara hem d'esperar que el Tribunal Suprem interpreti novament aquesta sentència, i esperem que, aquesta vegada ho interpreti correctament i cas per cas, a diferència del que havia fet en un breu període de temps corresponents a les sentències dictades el 2022. Continuem lluitant i esperant a veure per on llençarà el Suprem, així com, les qüestions prejudicials davant el TJUE no cessaran, ja que hi ha jutges espanyols que estan preparant noves consultes sobre com interpretar l'abusivitat d'aquest índex.

Les advocades que treballem reclamant les despeses hipotecàries, portem temps sofrint la discrecionalitat de les parts dispositives emeses en les sentències dictades pel Jutjat de Primera Instància núm. 50 de Barcelona, (jutjat especialitzat en les clàusules abusives de la província de Barcelona), en funció del jutge que resolgui el procediment.

Hem de recordar que el motiu d'aquest jutjat especialista era per a unificar criteris, però aquesta intenció no s'ha vingut donant. Les parts dispositives de les sentències estan subjectes al criteri de cada jutjador no tenint un criteri uniforme en relació amb les despeses hipotecàries i sobre la prescripció al·legada per l'entitat financera o no, provocant als consumidors una total seguretat jurídica.

La abusividad de les despeses implico inicialment molta controvèrsia, ja que el tribunal suprem va acordar la nul·litat i la devolució TOTAL de les despeses derivades de la formalització del préstec hipotecari, podent-se recuperar els imports corresponents a les factures del notari, registre de la propietat, gestoria, taxació i l'impost del AJD. Aquesta sentència va ser publicada un divendres i un dilluns es va modificar el criteri eliminant-se el AJD, per a sorpresa de tots els professionals, i suposant un perjudici econòmic per als consumidors, ja que aquest era el concepte més elevat.

Aquest canvi de criteri tan sobtat és molt anormal, ja que, certament, és possible canviar el criteri existent per la Sala, però no d'aquesta manera tan ràpid, creant-se sospites que durant el cap de setmana van haver pressions per a eliminar de les despeses l'impost del AJD, i no deixar en tan mal lloc econòmicament parlant a les entitats financeres, respecte a la càrrega que els suposaria la devolució total d'aquestes despeses.

Una vegada admès per tots els professionals aquest canvi jurisprudencial, el vam haver d'explicar als clients, els quals es van veure afectats per una decisió molt polèmica, i van veure substancialment reduïda la seva capacitat de recuperació econòmica, però malgrat això, podien recuperar els altres conceptes de les factures abonades més els interessos des del pagament de cada concepte.

Però, considerem que el pitjor va venir posteriorment, quan una branca de l'audiència provincial de Barcelona va començar a entendre que l'acció accessòria de la devolució econòmica estava prescrita, i que els consumidors no podien recuperar cap import, i a poc a poc, aquesta argumentació va anar agafant adeptes fins que, en primera instància, algun dels jutges han seguit aquest criteri, però per sort, no tots els jutges, i d'allí la inseguretat jurídica que provoca al consumidor reclamar els imports a la província de Barcelona, ja que en funció del jutjador, tindrà una sentència estimatòria o tindrà la prescripció al·legada pel banc i no podrà recuperar cap import.

Entenem que no procedeix per a res entendre que ens trobem davant una clàusula prescrita, ja que les clàusules abusives són IMPRESCRIPTIBLES, de manera que no estan subjectes a les normes de prescripció, i així ho ha vingut recollint el propi Tribunal Suprem com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en les seves recents sentències. I, en l'hipotètic cas que s'entengués prescrita, aquesta prescripció hauria d'estar subjecta a diferents còmputs i no al del moment de la formalització del contracte, ja que, no podem pretendre que el consumidor tingui l'obligació de saber quan pot exercir l'acció de devolució, ja que d'haver sabut que estaven acceptant una clàusula abusiva, de bé segur no les haurien acceptat, i no estaríem ara en fase de reclamació judicial.

Per tot això, considerem que la inseguretat jurídica romandrà fins que no s'acordi finalment un únic criteri per a tots els jutjadors i acordin que la devolució econòmica no està prescrita, seguint el principi del consumidor tipificat en la Directiva 93/13/CEE.